Com protegir el sòl per a una agricultura sostenible?

És una realitat en la qual tots els experts coincideixen. La protecció dels sòls és fonamental per assolir els compromisos ambientals en la lluita contra la crisi climàtica. L’última Cimera de Clima de Madrid ha tornat a incidir en aquesta idea, com ja va fer l’ONU en el seu últim informe del IPCC. Un treball que ha de preocupar a tota la societat, però en el que han de tenir un paper protagonista els agricultors i ramaders.

L’Associació Europea per a la Innovació “Productivitat i sostenibilitat agrícoles” (EIP-AGRI) ha seleccionat en la seva última convocatòria a el Grup Operatiu Mosoex, liderat per UPA, que pretén desenvolupar un ambiciós projecte que busca fomentar la protecció dels sòls agrícoles a Espanya.

Els treballs se centraran en sistemes herbacis extensius de secà, i per a això s’ha format una xarxa d’agricultors a tot el país compromesos amb el sòl i la seva gestió sostenible, que participaran de forma activa en el projecte.

Innovar en agricultura per protegir els sòls

La Unió de Petits Agricultors i Ramaders (UPA) coordina aquest projecte en el qual també participen l’Associació Espanyola d’Agricultura de Conservació-Sòls Vius AEAC.SV, l’empresa Solid Forest, el CSIC-Aula-Dei, la Universitat Politècnica de Madrid i el institut navarrès INTIA.

Els treballs de el grup operatiu Mosoex se centraran en:

• Augmentar el contingut de carboni al sòl. La idea innovadora té entre els seus objectius principals la realització de pràctiques de gestió de sòl que permetin una major fixació de carboni.

• Reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

• Reduir l’erosió. Una cosa fonamental per frenar el nivell de degradació de sòls en zones àrides i semi àrides.

• Millorar l’estructura i la productivitat dels sòls. Aquest impacte permetrà mantenir el nivell de producció d’aliments, necessari per complir amb la tasca fonamental dels sòls.

Jesús Domingo

En llavors de remolatxa

“Dinamarca autoritza de nou un neonicotinoide en llavors de remolatxa”

La ministra de Medi Ambient de Dinamarca, Llegeixi Wermelin, ha anunciat que autoritzarà un any més, el tractament de llavors de remolatxa amb neonicotinoides. Concretament es va a autoritzar el Gaucho, la matèria activa és Imidacloprid per a les sembres que es realitzen en 2020.

Aquesta autorització excepcional es concedeix perquè ho permet la normativa comunitària i a l’espera que es pugui trobar una alternativa a aquest fitosanitari per al proper any. La ministra ha assenyalat que no vol posar en perill els 450 llocs de treball que genera la indústria sucrera al seu país.

El Ministeri ha fixat una sèrie de normes per a l’ús de la llavor tractada:

• Durant dos anys seguits no es pot sembrar, després de la remolatxa, cultius atraients.

• Cal deixar, com a mínim, una zona tampó d’1 m d’ample en la qual no es facin servir llavors tractades.

El Departament d’Agroecologia de la Universitat d’Aarhus creu que d’aquí a un any es podrien trobar alternatives per al tractament de les llavors de remolatxa sucrera.

Altres països també han concedit autoritzacions temporals a la pildoració de llavors de remolatxa amb neonicotinoides com Eslovàquia, a l’Cruiser 600 FS (tiametoxam, 600 g / l) i Finlàndia a l’Cruiser 600 FS SB (tiametoxam) i al Gaucho WS 70 (Imidacloprid).

Jesús Domingo

Defensa l’ús d’aigües regenerades i dessalades

La Federació Nacional de Comunitats de Regants (Fenacore) defensa l’ús d’aigües regenerades i dessalades com a complement a les obres de regulació per garantir l’alimentació en el futur, tenint en compte que la població guanyarà més de 2.000 milions d’habitants en els propers 30 anys, que més de 800 milions de persones al món pateixen desnutrició i que la pressió sobre els recursos naturals és creixent. Així ho va posar de manifest avui el seu president, Andrés de el Camp, durant la seva intervenció en un simposi internacional coorganitzat per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) i el Govern d’Espanya al voltant de l’ús d’aigües no convencionals per aconseguir la seguretat alimentària.

Els regants defensen que la solució als problemes globals de desnutrició passa per la biotecnologia i per l’agricultura de regadiu, que produeix fins a sis vegades més que la de secà. És més, una hectàrea de regadiu intensiu pot produir l’equivalent a 40 hectàrees de secà. Així, si l’augment de la producció d’aliments a nivell mundial es fes a través de cultius de secà, les selves i boscos es veurien seriosament amenaçats, el que des del punt de vista mediambiental resultaria inadmissible.

 

No obstant això, a Espanya el regadiu amb prou feines suposa, aproximadament, un 15% de la superfície agrària útil, tot i que aporti al voltant d’un 65% de la producció final agrícola nacional i empri a més de el 4% de la població ocupada. Doncs bé, per reforçar l’aposta pel regadiu i assegurar el proveïment de les necessitats creixents d’aliments, es requereix un increment de l’aigua disponible per a reg. I enfront de l’escassetat, que s’agreuja en períodes de sequera, resulta imprescindible buscar recursos alternatius i complementaris als convencionals.

En aquest escenari, Fenacore es decanta per augmentar la utilització de les aigües reutilitzades a Espanya, tot i tractar-se del país europeu que més percentatge d’aquestes aigües fa servir. Per ser més exactes, majoritàriament recomana les regenerades -el ús actualment escala fins als 400 Hm3-, ja que la qualitat d’aquestes aigües les valida per a determinats cultius i contribueix a la seguretat alimentària.

 

Una altra alternativa, no obstant, la conformarien les aigües dessalades, l’ús se situa avui dia al voltant de el 2%, precisament, pel major cost energètic que suposa la dessalació, el que obliga els regants a les com a font complementària a altres aigües per poder esmorteir el seu preu. D’aquí que siguin una bona solució en aquelles regions amb una significativa escassetat de recursos hídrics, com Alacant, Múrcia i Almeria; sempre que els costos del procés resultessin assumibles per als usuaris. 

Segons el president de Fenacore, Andrés de el Camp, “ja sigui mitjançant una alternativa o una altra, la veritat és que el regadiu i, per tant, la seguretat alimentària de el futur necessita de la recuperació del pols de la inversió pública en infraestructures hídriques després de la paràlisi de la crisi, atès que les aigües regenerades i dessalades no són substitutives dels recursos disponibles en els embassaments, on hi ha actuacions pendents, sinó complementàries”.

Jesús Domingo 

Com es gestiona l’aigua?

Un estudi compara com es gestiona l’aigua a Espanya, Califòrnia i Austràlia

Una investigació de la Universitat de Còrdova ha analitzat i comparat els canvis legislatius en la gestió de l’aigua que s’han produït a Espanya, Califòrnia i a la conca de Murray Darling a Austràlia al llarg dels últims anys. L’estudi ha demostrat precisament això: les grans reformes legislatives en la gestió de l’aigua en aquestes tres zones sempre s’han realitzat com a conseqüència d’importants sequeres.

Tot i que les tres regions tenen un clima, una agricultura i uns problemes d’escassetat d’aigua molt semblants, la veritat és que la seva forma d’enfrontar-se a ells és força diferent. En molts casos, sobretot en el pla tècnic, hi ha coincidències. “En les tres zones s’usa aigua reutilitzada i dessalada i s’empra el sistema de reg per degoteig. No obstant això, el marc institucional i legal és diferent “, aclareix Julio Berbel, catedràtic d’Economia Agrària de la Universitat de Còrdova i autor principal de l’estudi.

Una de les principals diferències rau en com es gestiona la propietat de l’aigua i com es regula el mercat en aquest àmbit. A Austràlia, l’aigua és privada i existeix des de fa anys un mercat de l’aigua molt potent i poc regulat en el qual es poden vendre i comprar drets per a explotar les aigües subterrànies i dels rius. A Califòrnia, la qüestió és encara més complicada. L’aigua és declarada com un bé privat però hi ha nombrosos conflictes de drets sobre qui pot explotar-la. Per contra, a Espanya, l’aigua dels rius es va declarar com un recurs públic l’any 1985 i es va prohibir comerciar amb ella fins a l’any 2005, en què es va obrir una mica el mercat per fer front a una gran crisi hidrològica , encara que segueix estant molt regulat.

L’estudi conclou que en les tres regions hi ha tendència a sobre explotar totes les masses d’aigua subterrànies i superficials, tot i les legislacions. No obstant això, si hagués de triar un model, l’investigador juliol Berbel es decanta per l’espanyol. “A Austràlia i Califòrnia no s’han definit bé el concepte de cabal ecològic, que és el que indica el nivell d’aigua mínim per conservar l’ecosistema fluvial animal i vegetal”, explica. A Austràlia, la regió de Murray Darling pateix una gran escassetat d’aigua i per la seva banda, a Califòrnia, el riu Colorado està tan sobre explotat que, en tram final, el seu cabal és tan escàs que no aconsegueix arribar a la mar.

Tot i que a Espanya els problemes no són tan greus, la legislació es pot seguir millorant adoptant algunes mesures que sí que funcionen en les altres dues regions i que seran necessàries per a les pròximes sequeres que es produiran amb més freqüència a causa de el canvi climàtic. Per a l’investigador, Espanya podria prendre d’Austràlia alguna cosa de la flexibilitat i dinamisme del seu mercat de l’aigua mentre que de Califòrnia, podria aprendre del seu sistema de recàrrega d’aqüífers. “Tant de bo no haguem d’esperar a la propera sequera perquè s’implementin algunes millores”, conclou.

Jesús Domingo